Els Digestius
Jordi Pujolrás
Hem escrit sobre l’inportancia de l’aperitiu com element estimulador de la gana, o com el element, el mes normal, que et fa donar conte que ja en tens de gana. Em tots dos casos, la realitat es que acabes menjant i per lo tant aquesta absorció d’aliments s’ha de pair, s’ha de pair be vull dir. Aquí es on entren els digestius.
Toca fer una pausa per fer pales la manca de poesia del nostra idioma. Si no voleu la paraula poesia farem servir el concepte de manca d’il•lusió de l’esperit. Això ho dic per que al nostra país veí del nord tot àpat, que sigui consignat com a tal, comença amb un aperitif i s’acaba amb un digestif; no dic França per que corro el risc de ser titllat d’alguna cosa impròpia, i no en tinc ganes. Que el alcohol, com a tal, no es molt digestiu ja fa anys que ho sabem.
Aquí no.Com a molt el cambrer et diu- vol alguna cosa abans de dinar?-, o be al acabar les postres, - alguna copa?-. Veuen, no hi ha il•lusió ni sentit transcendent del moment en que es viu. Es igual, tot passa avall.
Als celebres sopars de duro de la primera quarta part del segle XX s’acabaven amb cafè ,copa i “puro”. Avui en dia només als casaments, bateigs i algun enterrament. S’ha perdut el digestiu i per aquesta circumstancia la gent circula per la vida amb una cara de pomes agres colossal, inenarrable, esfereïdora. No han paït be i per tant no es senten feliços.
De digestius jo només en conec d’alcohòlics: els destil•lats de vi o sigui fets amb esperit de vi, i els destil•lats d’altres coses, ordi, canya de sucre, patata, pomes etc Totes dues famílies les devem, paradoxalment, als àrabs que son qui ens varen ensenyar el art de la destil•lació. Llargs i tortuosos son el designis de Deu.
Els digestius derivats de la destil•lació del vi son tres: el Cognac, l’Armagnac i el Brandy. Els dos primers son elaborats a una zona geogràfica determinada, petita i ben delimitada pel seu Consell Regulador, mentre que el Brandy es pot fer a qualsevol lloc del mon. Es tracte dons d’una imitació globalitzada i si n’heu de beure que sigui com a minin català. Son passables.
Cognac i els seus entorns, molt en especial els de la conca del riu Charente, son la zona de producció dels raïms Ugni blanc que serviran, desprès de vinificar-los, per anar a la destil•lació. Els vins blancs d’aquesta varietat solen ser de uns set o buit graus d’alcohol i de uns deu grams per litre de acidesa. No son aptes com a vins de taula per el que es sometent a una destinació simple i posterior criança amb botes de roure llimosí i se solen acabar amb una addició assenyada de caramel de sucre. La millor edat per beure’ls es entre deu i vint anys i si pot ser que sigui de la zona de la Grande Champagne S’han dde beura a temperatura ambient i no escalfant mai la copa si no es amb la ma.
L’Armagnac es una zona també al oest de França, a uns 130 Km al sud de Cognac que també fa destil•lats de vins blans de Ugni Blanc i que es diferencia de Cognac pel terra, es mes sorrenc, la forma de destil•lar, destil•lació continua, i la criança amb roures negres de poc taní i molt resinosos. Els millors son els del Bas Armagnac i de llarg envelliment. Mes de deu dotze anys.
El Ron es el destil•lat que mes es beu al mon i que es el resultat de la destil•lació de la melassa de la canya de sucre. Sense envellir serà un ron blanc sense cap mena de color i que es fa servir en multitud de combinacions. Si s’envelleix, entre tres i cinc anys es convertirà en un magnífic digestiu. En aquest punt dono fe que actualment encara a Cuba es practica amb aquesta noble beguda lo de cafè, copa i cigar.
El whisky es un destil•lat de la farina del gra del ordi. Aquest gra pot haver estat prèviament maltejat i per lo tant es fera servir per fer el whisky de malta (malt), o be es passarà per el molí sense maltejar i per el s’han farà whisky de gra (grain). La gran majoria de whiskys coneguts, i beguts habitualment, son producte de una barreja (blend) de destil•lats de malta i de gra. Com menys malta tenen mes barats son i lògicament els mes cars son els de malta cent per cent (pure malt) Una avantatge del whisky sobre d’altres destil•lats no vìnics, es el seu baix índex d’acidesa.
Al oest de França, concretament a Normandia, es beu també un destil•lat de la sidra envellit en botes grans de roure i que anomenen Calvados. Te, com es natural, un gran gust de poma una mica enfalagador despres de dinar.
Deixo de banda tota mena de licors, destil•lats o no, que pel seu alt contingut en sucre no els fa aptes com a digestius. La barreja d’alcohol i sucre no ha resultat mai interessant per el nostra fetge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada