Petites Golefreries Quotidianes

La Cuina Grega: els mesédes

 

 

Jordi Pujolrás

 

 

Alguns grecs sostenen que la presencia en el seu territori del Imperi Otomà, presencia que es va perllongar per segles, no  hi ha deixat cap petja de la seva cultura. Em sembla que seria la mateixa bestiesa dir que la ocupació, volguda o no, dels àrabs a la península ibèrica no va aportar res de res. Deixem-ho córrer.

 

Del que vull escriure es de l'anomenada cultura dels entrants o mesédes que es una paraula d'origen turc, mesés, i que vol dir "obrir la gana" o sigui l'hem de entendre com un aperitiu. Masses vegades passa però que son tan atractius que pots arribar a menjar-ne prous com per que la gana es volatilitzi. Arribats a aquest punt haureu menjat be us ho asseguro. El degustador de mesédes es reconeix per el seu tarannà calmós , ara pica una tros de calamar, després una mandonguilla, ara fa un traguet de ouzo que es el licor anisat que invariablement es beu amb aquest menjar i conversa distesament amb els seu comensals. Tot sense presa, estem a Grècia no ho oblideu.

En el aparador del restaurant hi ha el mesedopolio que es on es mostrant els entrants que aquell dia s’ofereixen als clients. Tinguem en compte que cada regió de Grècia dona a conèixer les singularitats de la seva cuina amb la selecció i elaboració dels seus mesédes típics. Així doncs d'una regió de forta tradició otomana ( Xipre) predominaran les influencies orientals, mentre que en els antics dominis venecians (Creta) se'n apreciaran els matisos occidentals. Als restaurants o tavernes es poden menjar mesédes a qualsevol hora del dia. Jo n'he menjat al barri de La Plaka a Atenas a  dos quarts de sis de la tarda.

Aquets entrants poden incloure tot tipus de productes, carn, peix, ous, verdures, pops, sèpies , crustacis, tot cuinat de forma senzilla i es poden menjar calents o freds i molt sovint son el reflex dels plat principals de l'establiment. Poden ser aperitius per entrar en gana o poden ser tot un saborós i variat àpat per si mateixos.

 

 

Petites Golefreries Quotidianes

Cuina portuguesa: Els petiscos

Jordi Pujolràs

 

La paraula petisco defineix a un aperitiu sòlid o entrant davant d'un àpat. Solen esser platets ben cuinats de coses de la regió on et trobis. Els últims que he menjat varen ser a la ciutat universitària de Evora, al Alentejo, i varen consistir amb un puré de cigrons molt ben especiats, menuts de be estufats i seitons fregits.

Normalment aquets platets te'ls posen a taula i no son em absolut una cortesia de la casa si no que te'ls cobrant, això si, nomes els que t'has menjat i no els que has fet retirar o no has tocat.

 

Son molt saborosos i recomano fer una entrada de petiscos i acabar amb un segon plat que ben be pot ser un bacallà fet a les mil maneres que el portuguesos saben fer o una cuixeta de be. Un ensopado de borrego tampoc i faria un mal paper. En definitiva es una mica semblant al que s’estila a casa nostra, picar coses variades i després cadascú demana el seu plat principal. La diferencia es que de coses de picar no en tenim masses i de petiscos n’he vistos inventariats mes de dos-cents.

 

El vins portuguesos, tant blancs com negres, estan ben vinificats per el que resulten molt agradables. Nomes cal defugir dels negres de excessiva criança, que llueixen una excessiva tendència a l’oxidació.