Els àpats a la Roma Clàssica


Jordi Pujolrás

La Mare Terra es queixava llastimosament, encara ara ho fa, tot dient “amb la quantitat de esplèndida llum solar que us dono gratis, que mes voleu desgraciats" . Aprofiteu-la”. Nosaltres no ho fem perquè tenim alternatives, de pagament, a la llum solar, als canvis de temperatura, a la pluja, etc. o sia ens agrada gastar i per això quedem per sopar a les deu de la nit. Negra nit hivern i estiu. Be el romans antics no les feien aquestes coses i el seu horari de llevar-se del llit era mes o menys, a les quatre del mati a l’estiu i a les set al hivern, i se n’anaven a dormir entre les set i les nou de la nit. No eren els únics dons a tota la mediterrània feien el mateix i per aquesta raó el consum d’espelmes era irrisori. Sèneca anomenava lucifugae a aquells que vivien a la llum de les espelmes, bohemis, conspiradors, anti-sistema etc. No hem d’oblidar que Roma era la gran fabricant d’ociosos, els ciutadans, i de pobres, els esclaus. Treballar per treure un rendiment econòmic era, no ja mal vist entre els ciutadans, sinó impensable. Qui treballava era la plebs, treballava i tenia prole que amb el tems passaria a engruixí els exercits imperials. Roma era una ciutat que tenia un clar destí marcial per el que tots els costums i hàbits de la vida quotidiana feien referència als usos de la vida militar. Això ho veurem clarament em els horaris dels àpats si es que s’han pot dir d’aquesta manera pues d’àpat àpat només ni havia un pels romans. Era el sopar o coena.

El mati, com hem vist, es llevava molt aviat i no prenia res fins cap allà les nou o les deu, Era el jentaculum, que solia ser un boci de biscoctum, ( bis, dos i coctum, cuït) o sigui pa cuit dues vegades, el bizcocho castellà, el biscuit frances o el bescuit català.

Aquest desdejuni es solia menjar a qualsevol lloc i sempre de peu dret. Aquest ciutadà que ja s’ha pres el seu jentaculum i que em definit com a ésser ociós per naturalesa, excepte la feinada d’anar a votar, anirà a assemblees publiques, discursos electorals reunions de partit o fins i tot es distreia amb les columnae que eren pilars de certs pòrtics en els que s’acostumava a penjar anuncis de tota mena. Eren els antecessors dels diaris actuals.

Si havia espectacle, al amfiteatre o al circ el tenia molt ocupat ja que aquest es feien sempre a plena llum del sol.

Cap a les dotze del migdia era temps de prendre el prandium que tornava a ser un mos de pa bescuit. Aquest prandium si que era, tan el mot con el fet, de origen enterament militar. En principi era un àpat castrense que no tenia hora fixa ja que depenia del decurs de les facècies de la guerra, ja fossin de batalla o logístiques. El ciutadà romà, com mes noble era, mes tenia l’obligació de complir em els seus deures militars per lo que en tot moment estava in procinct es a dir al peu del canó. Aquest àpat, sens cap mena de dubte, el varen dur a Roma els veterans centurions que ja en la seva plàcida vida civil introduïren alguna imatge o record de les seves experiències bèl•liques passades.

Desprès del prandium podia anar a la palaestra, la plaça al aire lliura, generalment porxada en forma d’atri, del gimnasium on veia entrenar-se als joves atletes lluitadors.

Desprès acabaria el seu mati als banys públics, obrien a les dues, on es rentaria i perfumeria per anar a casa seva i canviar-se de roba per assistir al àpat mes important del dia o sigui la coena, el sopar.

Modernament, el jentaculum i el prandium es varen fusionar donant lloc a un sol àpat a mig mati, entre nou i deu, que seria una mica comparable al nostre esmorzar i que era un àpat que desprès del qual ens continuaria fen feina. Desprès de la coena no. El sopar era el àpat roma per excel•lència i el roma sopa només quan esta relaxat i envoltat d’una atmosfera cortès .Aquest si que era un àpat sumptuós on la gana i era ben present doncs com hem vist la gana es mimava de forma sacramental amb la parquedat de les ingestas matinals. Quan Cicerò refusa malmetre la seva gana menjant quelcom abans de sopar diu: “Integram famem ad coenam afferam” es dir : “Pretenc portar al sopar una gana inalterada.”

L’horari de aquest sopar roma variava també en funció de l’època del any però solia ser entre les tres de la tarda a l’hivern i les quatre a l’estiu. El sopar es el gran menjar sagrat de l’hospitalitat i el plaer que omplirà la resta del dia fins que la llum es dissipi per complert. El romà o invitava a sopar o era invitat però casi sempre sopava en companyia doncs a mes de alimentar-se el concepte de coena era el de un acte de alta civilització on la conversa, inclosa la discussió filosòfica, la recitació poètica, la musica i eren presents. D’aquest concepte ens n’ha quedat el sopar, tard, això si, però com un acte social, amical i jovial en el que inclòs per anar-hi ens canviem de vestit. Com els romans.