dilluns, 17 de novembre del 2014

Petites Golafreries Quotidianes


Guies Gastronòmiques

Jordi Pujolràs

 

El filòsof francès Jean-Paul Sartre va rebre al any 1964 El Premi Nobel de literatura per el conjunt de la seva obra i el va rebutjar elegant que els lligams entre l’home i la cultura haurien de ser directes i no  haver de passar prèviament per les institucions. Molt abans havia escrit L’esser i el no-res on arribava a la conclusió de que el Home no sent res esdevenia lliura i per aquest motiu qualsevol premi o reconeixement oficial  li restaven llibertat a la seva creació.

El chef belga Fredrick Dhooghe que te a Wannegem-Lede el restaurant “T’Huis van Lede” reconegut per la Guia Michelin amb una estrella a demanat a aquesta Guia no tornar a figurar-hi en futures edicions per que no vol perdre llibertat a la seva cuina al menys ell diu que tornarà a la llibertat de cuinar un pollastre rostit si li ve de gust a ell i la seva clientela.

Per el mateix motiu a demanat a la prestigiosa guia francesa Gault&Millau no apareix-hi mes malgrat que en l’ultima edició va resultar ben valorat.

En un altra lloc de aquest bloc recordo haver descrit els petits paranys que comporta  rebre una estrella Michelin. En primer lloc el amo creu veure’s amb l’obligació de sofisticar els seus plats deixant de fer-los com fins aleshores es a dir perden llibertat i en segon si la perd, l’estrella, perdrà la meitat o mes de la seva clientela per allò tan conegut de “això ja no es el que era”.

Fins ara hem vist persones que rebutjaven títols i honors per preservar la seva llibertat creativa. Ara veurem d’altres que fan l’impossible per estar en una d’aquestes llistes.

Robert Parker es un advocat nord-americà reciclat a expert tastador                                                                                                   de vins que publica la famosíssima guia Wine Advocat i en la que publica els resultats de les seves valoracions. Diu que els millors llocs per gaudi del tast de vins son Califòrnia, Bordeus i la Provança. Naturalment es refereix a vins negres que a ell li agraden amb molt de cos, molt color, ben tànnics i bastant alcohòlics. Be doncs aquesta definició d’un vi negra la coneixem en el mon vinícola com a vins parqueritzats i això es motiu que bastant cellers parqueritzan els seus vins per crida l’atencio del gran guru i d’aquesta manera assoli que el seu “negra”, (persona que tasta per ell), de la zona el qualifiqui el mes alt possible. Aquí a Catalunya la dèria per ser-hi per part d’alguns Cellers arriba a l’esperpent. Fem tinta xina per tal de sortir a Wine Advocat. Es a dir perdem la nostra especificat per anar a assolir els gustos ben particulars de un senyor per lo que sempre seran subjectius.

Wine Spectator es un altra revista que surt quinze vegades a l’any, nord-americana, i que cada una d’elles fa entre 500 i 1.000 critiques de vins d’arreu del mon. No es molt fiable donat que al 2009 va premiar una carta de vins d’un restaurant que no existia i que a mes a mes incloïa uns vins italians que la pròpia revista havia puntuat molt baix....

Això últim, puntuar un lloc en el que el cronista no hi  estat mai es freqüent, especialment a les critiques gastronòmiques d’alguns diaris. Recordo una de les cronistes gastronòmiques  de La Vanguardia de fa uns anys va escriure que la verdureta de un conegut restaurant del port de El Masnou (Maresme) estaven collida del seu propi hort, darrera de l’establiment. Darrera del restaurant, com tot el port de El Masnou hi ha primer les vies del tren de la costa, al costat la carretera nacional dos i tot seguit les cases del pobla. De hortet res de res. No hi havia estat mai ....però cobrat si...del restaurant.

En general no feu massa cas de critiques gastronòmiques, i per tant de vins als diaris. No els hi paguen res però els deixen guanyar-se la vida.

No son de fiar, el meu entendre, qualsevol guia que critica i puntua a restaurants, hotels i cellers que a la vegada paguen publicitat a la publicació. La Guia puntuarà malament a qui li paga inserció de publicitat?, quan de vegades son grans organitzacions empresarials que la retirada de la seva publicitat comportaria un greu maldecap a la editora?.

De totes les guies que  he mencionat en aquest escrit cap fa publicitat de qui critica o puntua. Mes lluny va La Guia dels Vins de Catalunya que no sols no fa cap mena de publicitat si no que els tastos els fa a cegues es a dir no saben els seus tastadors quin vi estan beuen. Tot i així no es poden deslliurar mai de la subjectivitat. Normal i es per això que el seu director i creador en Jordi Alcover em deia un dia que seria molt difícil que un vi elaborat amb Cabernet Sauvignon, Merlot i Shyra tragues una puntuació molt alta doncs  la seva guia valora els vins catalans fets amb varietats autòctones.

diumenge, 20 d’abril del 2014

Petites Golefreries Quotidianes

La Cuina Grega: els mesédes
 
 
Jordi Pujolrás
 
 
Alguns grecs sostenen que la presencia en el seu territori del Imperi Otomà, presencia que es va perllongar per segles, no  hi ha deixat cap petja de la seva cultura. Em sembla que seria la mateixa bestiesa dir que la ocupació, volguda o no, dels àrabs a la península ibèrica no va aportar res de res. Deixem-ho córrer.
 
Del que vull escriure es de l'anomenada cultura dels entrants o mesédes que es una paraula d'origen turc, mesés, i que vol dir "obrir la gana" o sigui l'hem de entendre com un aperitiu. Masses vegades passa però que son tan atractius que pots arribar a menjar-ne prous com per que la gana es volatilitzi. Arribats a aquest punt haureu menjat be us ho asseguro. El degustador de mesédes es reconeix per el seu tarannà calmós , ara pica una tros de calamar, després una mandonguilla, ara fa un traguet de ouzo que es el licor anisat que invariablement es beu amb aquest menjar i conversa distesament amb els seu comensals. Tot sense presa, estem a Grècia no ho oblideu.

En el aparador del restaurant hi ha el mesedopolio que es on es mostrant els entrants que aquell dia s’ofereixen als clients. Tinguem en compte que cada regió de Grècia dona a conèixer les singularitats de la seva cuina amb la selecció i elaboració dels seus mesédes típics. Així doncs d'una regió de forta tradició otomana ( Xipre) predominaran les influencies orientals, mentre que en els antics dominis venecians (Creta) se'n apreciaran els matisos occidentals. Als restaurants o tavernes es poden menjar mesédes a qualsevol hora del dia. Jo n'he menjat al barri de La Plaka a Atenas a  dos quarts de sis de la tarda.
Aquets entrants poden incloure tot tipus de productes, carn, peix, ous, verdures, pops, sèpies , crustacis, tot cuinat de forma senzilla i es poden menjar calents o freds i molt sovint son el reflex dels plat principals de l'establiment. Poden ser aperitius per entrar en gana o poden ser tot un saborós i variat àpat per si mateixos.
 
 


Petites Golefreries Quotidianes


Cuina portuguesa: Els petiscos

Jordi Pujolràs

 
La paraula petisco defineix a un aperitiu sòlid o entrant davant d'un àpat. Solen esser platets ben cuinats de coses de la regió on et trobis. Els últims que he menjat varen ser a la ciutat universitària de Evora, al Alentejo, i varen consistir amb un puré de cigrons molt ben especiats, menuts de be estufats i seitons fregits.

Normalment aquets platets te'ls posen a taula i no son em absolut una cortesia de la casa si no que te'ls cobrant, això si, nomes els que t'has menjat i no els que has fet retirar o no has tocat.

 

Son molt saborosos i recomano fer una entrada de petiscos i acabar amb un segon plat que ben be pot ser un bacallà fet a les mil maneres que el portuguesos saben fer o una cuixeta de be. Un ensopado de borrego tampoc i faria un mal paper. En definitiva es una mica semblant al que s’estila a casa nostra, picar coses variades i després cadascú demana el seu plat principal. La diferencia es que de coses de picar no en tenim masses i de petiscos n’he vistos inventariats mes de dos-cents.
 
El vins portuguesos, tant blancs com negres, estan ben vinificats per el que resulten molt agradables. Nomes cal defugir dels negres de excessiva criança, que llueixen una excessiva tendència a l’oxidació.