Els maridatges
Quim Monzó
Convertida en una paraula xupiguai, la fan
servir fins els que no tenen moderació
La Vanguardia en català del 06/02/2013
Segons els savis diccionaris, la paraula
maridatge apareix al segle XIV, a partir del verb maridar, que ve del llatí
maritare. En aquella època llunyana se'n deia maridatge del casament d'una
dona, d'una unió o enllaç íntim... Des del XIII fins al XVIII, a la corona
catalanoaragonesa un maridatge era una "exacció que rebia el rei sobre els
vassalls per recollir cabals destinats al dot d'una filla o una germana"
però, també, "un impost directe que gravava tots els focs i era destinat a
pagar les despeses del casament de les infantes o filles del rei". Passats
tots aquests segles, l'ús majoritari que ara es fa d'aquesta paraula té a veure
amb el menjar i la beguda. És un ús legítim, perquè una de les accepcions del
verb maridar és "unir, enllaçar, íntimament". El diccionari de
l'Enciclopèdia en dóna un exemple: "Pocs arriben a maridar els sentiments
amb la raó". En castellà, el diccionari de la RAE en diu: "Unió,
analogia o conformitat amb què algunes coses s'enllacen o corresponen entre
elles". D'exemples, en posa dos: "la unió de la vinya i l'om" i
"la bona correspondència de dos o més colors".
La gent ja no va a fer un vermut sinó a
"maridar una cervesa i unes olives". Davant del mirall, un senyor li
pregunta a la senyora: "¿Creus que aquesta corbata marida bé amb aquesta
camisa?". I, als bars, el vell "¿Estudies o treballes?" ha
quedat arraconat pel nou "¿Vols que comprovem si els nostres fluids corporals
fan un bon maridatge?". Si més no, ja no es perd el temps amb xerreres
prèvies i es va directament al gra. Alguna cosa hi hem guanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada