Petites Golafreries Quotidianes

Els maridatges

Quim Monzó

 

Convertida en una paraula xupiguai, la fan servir fins els que no tenen moderació

La Vanguardia en català  del  06/02/2013

 

Segons els savis diccionaris, la paraula maridatge apareix al segle XIV, a partir del verb maridar, que ve del llatí maritare. En aquella època llunyana se'n deia maridatge del casament d'una dona, d'una unió o enllaç íntim... Des del XIII fins al XVIII, a la corona catalanoaragonesa un maridatge era una "exacció que rebia el rei sobre els vassalls per recollir cabals destinats al dot d'una filla o una germana" però, també, "un impost directe que gravava tots els focs i era destinat a pagar les despeses del casament de les infantes o filles del rei". Passats tots aquests segles, l'ús majoritari que ara es fa d'aquesta paraula té a veure amb el menjar i la beguda. És un ús legítim, perquè una de les accepcions del verb maridar és "unir, enllaçar, íntimament". El diccionari de l'Enciclopèdia en dóna un exemple: "Pocs arriben a maridar els sentiments amb la raó". En castellà, el diccionari de la RAE en diu: "Unió, analogia o conformitat amb què algunes coses s'enllacen o corresponen entre elles". D'exemples, en posa dos: "la unió de la vinya i l'om" i "la bona correspondència de dos o més colors".

 Però que aquest ús sigui legítim no vol dir que el punt al qual hem arribat no el faci ja insuportable. Fins fa pocs lustres poca gent el feia servir i, doncs, usat amb mesura definia perfectament allò que es volia dir. Es parlava de maridatge de vins i formatges, de maridatge d'arròs i xampanys, de maridatges de vins i xocolata. Però, com passa sovint, a mesura que s'ha anat convertint en una paraula xupiguai la utilitza tot déu, fins els que no tenen cap mena de moderació. En un diari llegeixo que el moscatell "té moltes possibilitats de maridatge". (¿I quin vi no en té?) A la Biblioteca de Palafrugell fan Viblioteca: "un maridatge entre el vi i la literatura". A poc a poc el suflé va pujant. Ara ja es fan sessions de "maridatge de pel·lícules amb menjar". I "maridatge de música de cobla i de rock". Vaig llegir no fa gaire que els Beatles van ser "els primers que van fer un maridatge entre pop i música simfònica". L'any passat, el sommelier Roger Viusà va crear un maridatge entre vins catalans i Jorge Drexler, Marina Rossell, Love of Lesbian, Els Amics de les Arts... A cada un d'ells els feia correspondre un vi determinat. Ara veig que el restaurant Rovira i el celler Vidbertus de Barberà de la Conca han creat una "calçotada-maridatge", concepte que m'ha recordat el de l'enyorat "frankfurt-discoteca" que hi havia, fa vint-i-tants anys, a Sant Carles de la Ràpita.

La gent ja no va a fer un vermut sinó a "maridar una cervesa i unes olives". Davant del mirall, un senyor li pregunta a la senyora: "¿Creus que aquesta corbata marida bé amb aquesta camisa?". I, als bars, el vell "¿Estudies o treballes?" ha quedat arraconat pel nou "¿Vols que comprovem si els nostres fluids corporals fan un bon maridatge?". Si més no, ja no es perd el temps amb xerreres prèvies i es va directament al gra. Alguna cosa hi hem guanyat.