Botes del racó i d´altres turments
Jordi Pujolrás
El professor Massimo Montanari, que és catedràtic d'Història de l´Alimentació a la Universitat de Bolonya, ha posat en circulació un altre concepte de gust a part dels quatre clàssics, dolç, àcid, amarg i salat. En diu “gust cultural” que és el concepte d’una cosa bona que anem transmetent-nos els uns als altres a través del temps. Per la seva finor intel·lectual no he dubtat d'apropiar-me d’aquest nou concepte i, així, qui em coneix, sap que a les meves petites classes de tast de vins poso els vins rancis com a paradigma de un gust cultural és a dir, que son bons perquè sempre ens han dit que eren cosa bona.
És molt curiós que el pernil, la cansalada, el pa o l'oli rancis no ens agradin gens, més aviat ens repel·leixent i en cavi un vi ranci, si pot ser de la traïdora bota del racó, el trobem deliciós. Deliciós per sucar-hi carquinyolis de Cardedeu, deu ser. He patit dos tipus de vi de botes del racó, el que només és grandiosament rovellat i el que, per manca d'alcohol ha desenvolupat uns refinats gustos avinagrats. Aquest últim és l´obra màxima del que es pot fer amb una bota d´aquestes característiques, i és el que m’oferiren per tot un sopar de festa major d’un poble castellonenc. El altres comensals se’l bevien amb delit, per a ells era un gust cultural, conegut, esperat, desitjat, i jo pobre de mi, amb l´excusa que tant de vi em feria mal, l’anava batejant generosament amb gasosa de la comarca. No cal que digui que aquesta invitació estava feta amb el més bon propòsit d’agradar-me i amb la millor bona fe, la qual cosa no impedí una llarga nit d´insomni deguda a l’acidesa tan alegrement adquirida.
En general, hem de fugir esperitats d'aquestes andròmines de fusta vella, que són una seria amenaça per a la nostra pau interior i pel benestar general de la humanitat. Amb tot això, n'hi ha que de manera voluntariosa, però criminal, fan servir aquests vins per cuinar. Pollastres rostits, conills a la cassola, animalons que havien viscut una vida digna, sense posar-se amb ningú, acaben els seus dies embafats en un brou oxidat, desnaturalitzador, propi, aixó si, d' economies estalviadores. Si cuines amb vi, que sigui un bon vi, i si pot ser que sigui el mateix que beuràs durant l´apat.
Cal no confondre vins rancis amb vins generosos o licorosos fets amb fustes excel·lents, com és el cas dels magnífics Mataró de Alta Alella i els retrobats Violeta i Generós sec de Alella Vinícola.
Jordi Pujolrás
El professor Massimo Montanari, que és catedràtic d'Història de l´Alimentació a la Universitat de Bolonya, ha posat en circulació un altre concepte de gust a part dels quatre clàssics, dolç, àcid, amarg i salat. En diu “gust cultural” que és el concepte d’una cosa bona que anem transmetent-nos els uns als altres a través del temps. Per la seva finor intel·lectual no he dubtat d'apropiar-me d’aquest nou concepte i, així, qui em coneix, sap que a les meves petites classes de tast de vins poso els vins rancis com a paradigma de un gust cultural és a dir, que son bons perquè sempre ens han dit que eren cosa bona.
És molt curiós que el pernil, la cansalada, el pa o l'oli rancis no ens agradin gens, més aviat ens repel·leixent i en cavi un vi ranci, si pot ser de la traïdora bota del racó, el trobem deliciós. Deliciós per sucar-hi carquinyolis de Cardedeu, deu ser. He patit dos tipus de vi de botes del racó, el que només és grandiosament rovellat i el que, per manca d'alcohol ha desenvolupat uns refinats gustos avinagrats. Aquest últim és l´obra màxima del que es pot fer amb una bota d´aquestes característiques, i és el que m’oferiren per tot un sopar de festa major d’un poble castellonenc. El altres comensals se’l bevien amb delit, per a ells era un gust cultural, conegut, esperat, desitjat, i jo pobre de mi, amb l´excusa que tant de vi em feria mal, l’anava batejant generosament amb gasosa de la comarca. No cal que digui que aquesta invitació estava feta amb el més bon propòsit d’agradar-me i amb la millor bona fe, la qual cosa no impedí una llarga nit d´insomni deguda a l’acidesa tan alegrement adquirida.
En general, hem de fugir esperitats d'aquestes andròmines de fusta vella, que són una seria amenaça per a la nostra pau interior i pel benestar general de la humanitat. Amb tot això, n'hi ha que de manera voluntariosa, però criminal, fan servir aquests vins per cuinar. Pollastres rostits, conills a la cassola, animalons que havien viscut una vida digna, sense posar-se amb ningú, acaben els seus dies embafats en un brou oxidat, desnaturalitzador, propi, aixó si, d' economies estalviadores. Si cuines amb vi, que sigui un bon vi, i si pot ser que sigui el mateix que beuràs durant l´apat.
Cal no confondre vins rancis amb vins generosos o licorosos fets amb fustes excel·lents, com és el cas dels magnífics Mataró de Alta Alella i els retrobats Violeta i Generós sec de Alella Vinícola.
